"Los churricos de allá arriba
al cresol diuen candil,
a la finestra ventana
i al julivert perejil"
Aquesta dita, amb alguna variació, és la que podem escoltar de boca de molts valencians, i la que jo mateix he sentit de boca de ma mare en alguna altra ocasió. Encara avui, a l'hora de fer indicacions, ma mare i mon pare empren el terme "estación churra" per a situar-se en l'actual embocadura de l'avinguda del port, prop de la plaça de Saragossa, on estava situada l'estació (en la imatge) que portava a València els centenars de persones que, provinents d'Aragó i de la Serrania, venien a les terres de costa per trobar-hi un treball i una prosperitat encara només somniada.
Aquells "xurros" venien ja estigmatitzats. A València se'ls designava així, diuen els experts, perquè els jurats medievals que anaven a les corts valencianes representant a ciutats d'interior com Xelva o Ademús "juraven" els furs amb el seu peculiar aragonés de transició ("jo juro...", i d'ací "xurro"). Durant anys, la societat valenciana es va defensar amb prejudicis dels parracs i les misèries d'aquells immigrants que arribaven de les muntanyes. El nom "xurro", llavors, agrupava aquells que no sabien expressar-se en la llengua del país, els que no parlaven valencià. L'estigmatització, però, no es basava en qüestions lingüístiques, sinó en altres de socials. Ho demostra una altra dita que he arreplegat de boca de ma mare:
"Los churricos de allá arriba
dicen que no comen coles,
y cuando van a Valencia
hasta los troncos se comen."
Tota una demostració del fet que el racisme, la xenofòbia i tants d'altres fenòmens no es basen en qüestions superficials com el color de la pell o l'idioma, sinó en diferències de classe. Els xurros, en definitiva, eren pobres. Els senyorets, encara que parlaven castellà, no eren mai "xurros", ni ho són ara els joves de València que no saben parlar en valencià. La paraula "xurro" sonava, amb la erra allargada pel menyspreu, rimant amb els treballs penosos, amb la misèria.
"Xurra" era la tia Maria, esposa d'un germà del meu iaio matern. Ella va vindre de Terol en els anys vint, i després va pertànyer a eixes masses que simpatitzaren amb l'anarquisme i el comunisme, encara que no en patí les conseqüències. D'ella sempre es va subratllar en la meua família que venia d'un poblet llunyà, que havia viscut una vida molt patida, "pobreta". L'any 1987, quan jo era només un xiquet repentinat que celebrava, sense saber molt bé per què, el dia de la primera comunió, la "tia Maria" va ser l'única persona que va dir-me, a cau d'orella, que no podia signar en el meu llibre de comunió perquè no sabia escriure. Va morir dos anys després. Li va signar la seua cunyada.
Comentaris