Joaquim Martí Gadea (1837 - 1920) fou un incansable de la lexicografia, el vocabulari i la cultura valenciana. Al llarg de pàgines i pàgines deixà constància de refranys, modismes, poemes populars i tradicions de la nostra terra, talment com si un terratrèmol sobtat poguera fer-ho tot desaparéixer i fóra necessari salvar-ho tot en una preciosa arca de Noé.
De les seues obres, potser la menys coneguda, i l'única que deixà sense acabar, fou "Tipos d'espardenya i sabata", un llibre únic en el món: constitueix la descripció detallada, tant física com psicològica, de TOTS els veïns dels pobles de Balones i Gorga, un fresc exhaustiu de valor indubtable en què Martí Gadea, com el veí més xafader, no s'estalvia comentaris potiners. Per exemple, parlant del Cabrerot i la seua dona, afirma: "vivien sempre com el gat i el gos, i a tota hora estaven despuntant i gatinyant-se, parant cada volta la cosa en pegar-li prou garrotaes ell a ella"; o de la tia Nyora: "encara que era com un taperot de naneta, a més de lletja, negra i torta, tenia més força que un bou i sobretot un coratge que no li feia por ni el lucero del alba."
D'entre totes les descripcions, que en són més de 200, us en transcric un fragment d'una d'especialment emotiva, la de Sento el bovo:
"Este era fill del tio Blai de Francés i cosí germà dels Tanes, però tan simple que primer va morir que sabé parlar. Sempre anava en la mà esquerra plena de bastonets, testets o escorfetes de qualsevol fruita, i jugant en ells entre els dits, despreocupat de tot i sense saber el que es feia. A tots parlava de tu, incluïts els seus pares, i a tots els tractava de Xe!, perquè no coneixia a ningú ni tampoc sabia com els deien. Al greix li deia gres i a totes les demés coses això, pos ell no coneixia ninguna, ni sabia distingir-les unes de les altres. Entre tant visqué son pare no feia més que dur algun cànter d'aigua de la font, i si per acàs alguna volta topava amb alguna pedra i el trencava, sense fer alteració de cap classe, es tornava a carregar el test al coll i se n'anava molt serio a casa i al preguntar-li com se li havia trencat, responia sempre sense alterar-se gens: "no sé, no sé." ... "Els xics per allí per on el veien tenien un quefer amb ell i li deien xorrut, cagat, pixat, bovo... perquè quasi sempre duia els saragüells cagats o pixats, i tant i tant li feien desinquietar dient-li-ho que a l´ultim s'enfadava i començava a plegar pedres per a tirar-los, pronunciant sols estes dues paraules: "refotre!, reguitsa!" però com no sabia lo que era malícia ni sabia tirar, mai arribava a tocar-los." ...
De les seues obres, potser la menys coneguda, i l'única que deixà sense acabar, fou "Tipos d'espardenya i sabata", un llibre únic en el món: constitueix la descripció detallada, tant física com psicològica, de TOTS els veïns dels pobles de Balones i Gorga, un fresc exhaustiu de valor indubtable en què Martí Gadea, com el veí més xafader, no s'estalvia comentaris potiners. Per exemple, parlant del Cabrerot i la seua dona, afirma: "vivien sempre com el gat i el gos, i a tota hora estaven despuntant i gatinyant-se, parant cada volta la cosa en pegar-li prou garrotaes ell a ella"; o de la tia Nyora: "encara que era com un taperot de naneta, a més de lletja, negra i torta, tenia més força que un bou i sobretot un coratge que no li feia por ni el lucero del alba."
D'entre totes les descripcions, que en són més de 200, us en transcric un fragment d'una d'especialment emotiva, la de Sento el bovo:
"Este era fill del tio Blai de Francés i cosí germà dels Tanes, però tan simple que primer va morir que sabé parlar. Sempre anava en la mà esquerra plena de bastonets, testets o escorfetes de qualsevol fruita, i jugant en ells entre els dits, despreocupat de tot i sense saber el que es feia. A tots parlava de tu, incluïts els seus pares, i a tots els tractava de Xe!, perquè no coneixia a ningú ni tampoc sabia com els deien. Al greix li deia gres i a totes les demés coses això, pos ell no coneixia ninguna, ni sabia distingir-les unes de les altres. Entre tant visqué son pare no feia més que dur algun cànter d'aigua de la font, i si per acàs alguna volta topava amb alguna pedra i el trencava, sense fer alteració de cap classe, es tornava a carregar el test al coll i se n'anava molt serio a casa i al preguntar-li com se li havia trencat, responia sempre sense alterar-se gens: "no sé, no sé." ... "Els xics per allí per on el veien tenien un quefer amb ell i li deien xorrut, cagat, pixat, bovo... perquè quasi sempre duia els saragüells cagats o pixats, i tant i tant li feien desinquietar dient-li-ho que a l´ultim s'enfadava i començava a plegar pedres per a tirar-los, pronunciant sols estes dues paraules: "refotre!, reguitsa!" però com no sabia lo que era malícia ni sabia tirar, mai arribava a tocar-los." ...
Comentaris