La tradició diu que va ser el 1348. Eixe any, a un rector que travessava el barranc de Carraixet, crescut per les últimes pluges, li va caure a l'aigua l'arqueta en la qual transportava les dues hòsties que anava a administrar a un malalt. Per a un catòlic, i més per a un religiós, resultava una immensíssima desgràcia haver perdut en les aigües el cos del Nostre Senyor; així i tot, els habitadors de la parròquia van veure, sorpresos, com poc després del desgraciat incident, dos peixets emergien de les aigües transportant cadascú una hòstia en la boca i li la donaven, mansament, al mateix rector que les havia perdut.
La història d'aquest miracle ha estat transmesa de generació en generació, sempre d'igual manera si no és per un petit detall: els naturals d'Alboraia afirmen que els peixos eren tres; els d'Almàssera, que eren dos, i aquesta controvèrsia, lluny de ser minsa, ha provocat i provoca encara greus discussions entre els habitants dels dos pobles, enmig dels quals va ocórrer el miracle. Així en l'escut d'Alboraia podem veure un calze amb tres peixos i en el d'Almàssera, el mateix calze, però amb dos.
"Almàssera diu que dos / Alboraia diu que tres", i torna-li durant més de cinc segles. Conta el rector d'Almàssera, qui dissabte ens va fer de guia, que un rector d'Alboraia no va voler una estola perquè portava dos peixos i no tres. Les anècdotes són incomptables. Tota una lluita identitària per un petit detall d'una llegenda probablement falsa, però... què hi farem. La identitat, sovint, es construeix amb els materials que es tenen a l'abast, i la diferència, al preu que siga, és el que ens fa únics.
Comentaris