El 20 d'octubre de 1982 el poble de Gavarda restà soterrat per les aigües de la pantanada. Tots els veïns hagueren d'abandonar llurs cases. El nivell de la inundació arribà quasi als quatre metres i, en retirar-se, l'aigua deixà com a resultat un poble gairebé inhabitable. Molts edificis hagueren de ser assolats i el dany, en gran mesura, fou definitiu. Tant que fins i tot hui dia de l'antic poble de Gavarda sols en resten en peu unes poques cases.
Diem antic poble, perquè se'n va fer un de nou. Més alt, per a que l'aigua se n'ensenyorejara mai més. Allí, enmig de construccions noves, viuen la majoria de veïns, al peu d'un estrany campanar de ciment que trau el cap a l'autovia. Però hi hagué qui es negà a abandonar el nucli antic, de mode que Gavarda continua sent a hores d'ara un poble dividit, duplicat: d'un costat el nou, bastit d'edificis recents i habitat de parcs impersonals de gespa; de l'altre costat l'antic, orfe i mutilat, que resta dempeus com un testimoni de la tragèdia viscuda. Poble antic i poble nou estan separats només per uns metres. Hi ha qui es quedarà per sempre al poble antic; hi ha qui ha fet vida en el nou i no se n'aniria mai. Les relacions entre els habitants d'un costat i de l'altre no sempre són bones.
Els veïns del poble antic s'afanyen per dignificar el que en resta. Al seu voltant, el que troben és un paisatge quasi horitzontal, com un full en blanc pel qual es guien gràcies als records: "Allí estava la casa de...", "Allí estava la farmàcia", "Aquí vaig nàixer jo", "Aquí va morir el meu iaio". Assenyalen trossos de planície indistints a la vista però que la seua imaginació redibuixa i construeix de nou al seu pas. Són aquells que no volen viure sense memòria, o més ben dit aquells que pensen que la fidelitat a la memòria és una part indispensable de la vida.
Els veïns del poble antic s'afanyen per dignificar el que en resta. Al seu voltant, el que troben és un paisatge quasi horitzontal, com un full en blanc pel qual es guien gràcies als records: "Allí estava la casa de...", "Allí estava la farmàcia", "Aquí vaig nàixer jo", "Aquí va morir el meu iaio". Assenyalen trossos de planície indistints a la vista però que la seua imaginació redibuixa i construeix de nou al seu pas. Són aquells que no volen viure sense memòria, o més ben dit aquells que pensen que la fidelitat a la memòria és una part indispensable de la vida.
Comentaris