ALBATS

En els registres eclesiàstics valencians, un xiquet menut que mor rep el nom d'"albat". Molts testimonis ens parlen del fet que antigament la mort d'aquestos petits no era considerada motiu de tristesa, sinó que, ben sovint, se celebrava, fins i tot amb balls i músiques (que, no sense motiu, rebien el nom d'"albades"). Si ho pensem bé, hi havia motiu sobrat per a l'alegria: una ànima innocent havia ascendit a una salvació segura al paradís, sense passar per aquesta vall de llàgrimes.

L'escriptor Eduard López Chávarri ens descriu el vetllatori d'un albat en el seu relat "Terres baixes", ambientat molt possiblement a L'Alfàs del Pi:

"Era la festa del dolor: podeu comprendre-ho? Era l'infant, l'angelet, que al cel se n'havia tornat en quan apenes va nàxier; pot-ser l'assustà la terra, pot-ser l'assutaren les gents... qui sab!, però fugí tot desseguida, i allí quedava no més el seu cosset petitó, que semblava una azutzena en una panera de roses.

Cantaven les fadrines i els fadrins i el ball no parava ni un moment; tot era algatçara, i vinga els sagals de llençar a tot aire coples d'amor o de gracioses burles! Ni descansaven els riures ni l'esbalot amainava. Era una sensació estranya, d'atre món.

Perquè no era aquella bogería d'alegrada, ni indiferencia, ni sequetat d'ànima, no; era tot lo contrari: l'ignocenta, primitiva pietat d'aquelles ànimes sencilles anava a aturdir la casa, a distraure, per la força, el dolor de la mare, el més desesperat!

L'entrada segura del nen en la gloria era el motiu d'aquella reunió joiosa; cors de dòna, en lloc de plorar, cantaven; i la naturalesa recobrava esperances, i un fort renaixement asomava en aquella vida que reia, que era un desafiament a la mort grunyona i envellida"