L'any 1906 Josep Bodria, un escriptor ja vell, donava a conéixer el seu llibre "Festes de carrer". S'hi queixava amargament sobre la desaparició progressiva del costum de les festes que antigament omplien cada racó de la capital valenciana. Perquè el dia de Sant Pere, el carrer Sant Pere feia festa; i el de Sant Miquel el dia de Sant Miquel, i el de Santa Anna... No eren festes, d'altra banda, massa diferents: música, missa, porrat, ball... però el conjunt de totes aquelles celebracions (i l'autor n'arreplega més d'un centenar!) dibuixaven una fesomia festiva bullent i activa: una València on gairebé cada cap de setmana hom podia freqüentar el ball o la revetlla en algun xicotet carrer.
Bodria se'n queixava, i amb raó, perquè a partir del tombant de segle l'omnipotència de les falles comença a omplir tot el panorama. El creixement de la ciutat, clar, va ser determinant, però també hi va tindre molt a vore Blasco Ibáñez, el gran fenomen de masses de la València de principi del XX. Adolf Beltran ho explica així: "El blasquisme no hi va ser alié. Al contrari, els seus representants van contribuir a potenciar aquella festa laica com a alternativa a les festivitats religioses tradicionals." Les falles, laiques i irreverents, contra la religió. Les falles com una peça més de l'estratègia dels blasquistes per ocupar el carrer i desterrar-ne les celebracions catòliques que senyorejaven els carrers.
Després, el conservadorisme va parasitar les falles i les va fer seues. I del mateix mode en què la barraca de Blasco, escenari de conflictes socials, va passar a l'imaginari col·lectiu edulcorada i desproblematitzada, del mateix mode en què l'Horta, antic solar de revoltes i vassallatges, va passar als quadres i als poemes com un paisatge idíl·lic ple de pau, així les falles han passat, davant dels nostres ulls, de constituir l'expressió més lliure de crítica social a convertir-se en l'aparador d'una valencianitat tòpica i carent de discurs. I quines poques falles hi ha que se'n salven!
Comentaris