La història de la Sancha la conta Blasco Ibáñez en "Cañas y barro", com un petit conte insertat dins la trama de la novel·la: diu la llegenda que un pastoret es trobà, un bon dia, una petita serpeta, abandonada de la mare, i decidí llavors donar-li de menjar i criar-la com si fóra seua. Amb el pas dels anys la serp i el jove es feren inseparables, fins que un dia, el pastoret fou cridat a files per servir en l'exèrcit. Hi passà molt de temps, potser anys, i en tornar a El Palmar, anà entusiasmat a retrobar-se amb la seua amiga, la serp. "Sancha!, Sancha!", començà a cridar per tota L'albufera. Quan els dos amics es retrobaren, tot fou un esclat d'alegria, però la serp, que en absència del pastoret s'havia fet enorme, no calculà bé l'entusiasme de l'abraçada i acabà, fatalment, ofegant i matant el seu amic inseparable.
La història me l'ha contada José Marco, que és company meu a l'institut. "Són històries per clavar por als xiquets. Quan era nano i m'acostava massa a la séquia, o quan anant en barca em posava massa aprop de l'aigua, algú em deia "No t'hi acostes, que allí es veu la Sancha". Per a la ment infantil resultaria fàcil imaginar, llavors, la silueta allargada, terrorífica, enorme, d'aquella serp nedant per entre les ones. Però la Sancha no és l'únic monstre amb què la tradició ha poblat les aigües de l'Albufera. També hi era el Butoni, un ser maligne i mostruós que eixia de l'aigua per menjar-se la gent. Tot històries, es veu, per espantar els nens. I és que en un lloc com El Palmar, que els xiquets menuts caigueren a l'aigua devia ser un perill quotidià.
De vegades, i aquest pot ser un bon exemple, les supersticions no són més que el resultat de l'ànsia protectora dels adults. L'home del sac, o el Coco, o el Sacamantecas castellà, no deuen tindre un altre origen: educar els més menuts en la prudència i en la prevenció, en la desconfiança cap als adults desconeguts i cap als perills quotidians. Aneu amb compte, doncs, o vos pillarà la Sancha! O el Butoni!
Comentaris